Els serveis de cultura públics tenen una important tradició a l’Ajuntament de Barcelona. Durant els primers anys dels governs  municipals “postfranquistes” ,  es va impulsar una més gran implicació d’aquest serveis públics en part de l’activitat cultural de base de la ciutat. Amb tot però la deriva principal dels serveis ha estat cap a ‘assumpció de les tesis liberals de que la cultura ha d’estar sotmesa a la mercantilització i la indústria. Fruit d’aquestes polítiques les formes de gestió del treball públic cultural han incorporat la desregulació de la matriu mitjançant OOAA, primer amb l’Institut de Cultura i més recentment en aquesta línia privatitzadora de la gestió amb l’Entitat Pública Empresarial Institut de Cultura..

El treball a l’Institut de cultura no ha deixat de jerarquitzar-se contínuament anmb una creixent estructuració amb quadres de confiança política i paralelament una difuminació del caràcter especialitzat i professional dels llocs de treball base, sens e aplicar cap política clara de proporcionar llocs de treball definits en funció de les necessitats dels ervei.

Les consequències d’aquest model neoliberal, són :

– gran precarietat de molts llocs de treball que estan contractats a empreses )

– manca de carrera professional interna relacionada amb els serveis reals.

– manca de transparència en la gestió : no hi ha organigrames desenvolupats coneguts pel treball, no hi ha RLT relació de llocs de treball (és el regne de l’arbitrarietat) , no hi ha accessibilitat pública (ni sindical) a la informació de base.

– desequilibri entre les actuacions , produccions culturals d’impacte propagandístic i les de serveis i equipaments bàsics culturals.