Dijous 27M a les 18.30 h CGT Barcelona, sala Eladio Villanueva
La vida que aquí es relata va transcórrer amb freqüència marcada per episodis transcendentals duals, que jo defineixo com «entre l’atzar i la necessitat». L’atzar, moltes vegades favorable, i la necessitat d’haver de viure aquestes situacions difícils marcades pel meu origen familiar i social, i que determinen les vides precàries de tantes persones. També per la decisió personal de viure «al marge» durant molt de temps, com a forma de rebel·lia davant aquest designi classista d’exclusió social.
La vida de Daniel Pont Martín, aquí narrada, serveix per a conèixer de primera mà la memòria d’un espai social condemnat a un estigma sota el signe del qual no s’ha resignat a viure el protagonista d’aquesta història. Net d’un peó caminer que va treballar en la construcció del ferrocarril Madrid-Burgos, fill únic d’una mare soltera treballadora domèstica de la casa d’Isabel de Borbó, Daniel va créixer al Madrid del desenvolupisme franquista, entre la barraca materna de Vallecas, el Bustarviejo de les seves àvies i les seves ties, i la repressió d’un internat a Oriola.
Entre l’atzar i la necessitat explica la construcció històrica d’un instint d’alliberament individual i col·lectiu. Des de les primeres temptatives d’emancipació personal respecte de la família i de l’entorn de precarietat social, que el portarien a les seves primeres experiències carceràries, fins a la plena presa de consciència política durant el procés d’autoorganització dels presos en la COPEL, l’evolució subjectiva de Daniel Pont ens explica la rebel·lió col·lectiva d’una classe condemnada en tots els sentits. Aquesta que ha vist com les presons del franquisme no eren abolides, sinó perfeccionades per un nou règim que va acabar refinant els mecanismes de destrucció de les persones en el sistema penitenciari.
Mesurant escrupolosament els aspectes espectaculars i idealitzats de tota una vida de fugides, atracaments, motins i persecucions, aquest llibre, fruit d’anys de converses amb Ignacio González, ofereix un dels testimoniatges més valuosos sobre la realitat sota la catifa de la història oficial de la Transició i la suposada democràcia dels últims quaranta anys. La vida d’algú que va construir la seva pròpia llibertat sense oblidar el seu origen i des de la consciència i la solidaritat col·lectives.
Daniel Pont Martín (Madrid, 1949) Cofundador de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL) en 1977, va conèixer de primera mà el sistema carcerari franquista i més tard va investigar, a través de diferents iniciatives col·lectives, l’evolució dels sistemes de càstig i control del model penitenciari espanyol. Després de sortir en llibertat, va recórrer diferents punts de l’Estat espanyol amb l’objectiu de denunciar tant la situació de les presons com la continuïtat de la pràctica de la tortura a les presons i comissaries espanyoles. Va formar part del grup que va impulsar el documental /COPEL: Una història de rebel·lia i dignitat/ (Metromuster, 2017), que fa memòria de la lluita autoorganitzada dins de les presons a la fi de la dècada de 1970. Activista incansable, avui continua treballant en projectes de memòria social i anticarcerària.
