Des de la CGT dels Serveis Socials de Barcelona denunciem la situació de la població més vulnerable de la nostra ciutat (i per extensió de la resta de món) en un context social difícil amb conseqüències cada cop més perjudicials per a les persones i els propis centres de serveis socials.

Entre altres col·lectius, les persones dependents són clarament les més afectades, augmentant així les situacions de risc i un empobriment considerable.

Pel que fa a les persones cuidadores, s’està agreujant les desigualtats de gènere i les situacions personals de sobrecàrrega, molt influïdes també per les desigualtats socials. Les retallades en els serveis d’atenció dificultaran encara més la inserció laboral de dones amb persones dependents a càrrec. També afecta negativament les professionals de la cura, també un col·lectiu amb una presència femenina indiscutible que pateix de forma endèmica la precarietat i manca de reconeixement.

Novament es posa en evidència que les retallades en els serveis públics bàsics tenen un impacte de gènere desastrós, afavorint l’atur femení i el retorn a la clàssica divisió sexual del treball, robant-nos a les dones els drets i oportunitats lluitades històricament.

Els i les professionals som un recurs bàsic necessitem que l’Administració ens doni les eines adequades per a poder garantir els drets socials bàsics de la ciutadania.

Molts i moltes professionals dels serveis socials d’atenció primària estem assistint amb ràbia i impotència al desmantellament de tot un model d’atenció social que hem construït amb esforç al llarg dels anys, a partir de la nostra experiència laboral i d’un convenciment ferm i contrastat sobre la dimensió social de les desigualtats i la pobresa.

La universalitat dels serveis socials, la delimitació de l’acompanyament en el treball cap a la major autonomia possible… la nostra trajectòria com a col·lectiu professional ve definida per un principi bàsic: la superació del assistencialisme com a model d’intervenció social.

Sabem millor que ningú que hi ha situacions personals i familiars que demanden de l’Administració un rol supletori per a cobrir mancances irreversibles o temporalment inassolibles per part de l’entorn proper. Tant en aquests casos com en aquells en que cal un suport mentre acompanyem en el procés de millora, els serveis socials han de disposar de recursos tant assistencials com socioeducatius per atendre adequadament a la ciutadania que ho necessiti.

Però fins aquí. Parlem d’assistencialisme quan del rol supletori la institució en fa tot un model d’atenció social. La retallada en prestacions universals com les pensions o subsidis d’atur, la Llei de la Dependència, les beques de menjador i llibres… i per contra, l’orientació a realitzar ajudes econòmiques discrecionals per a cobrir-les, és un cas paradigmàtic de fins on pot arribar aquest model i al mateix temps, quin és el seu sentit últim.

Voldríem ressaltar aquí que no es tracta només que el model assistencialista posi en dubte la identitat de la nostra professió, sinó que qüestiona obertament els principis democràtics i de justícia social sobre els quals fins ara s’assentava la nostra societat.

La retallada de drets a favor de les ajudes discrecionals, més enllà de la feinada que ens genera, a nivell conceptual suposa la individualització de les causes de la pobresa i de les respostes per afrontar-la, culpabilitzant a la població pel què li ha tocat viure, enlloc de responsabilitzar-la pel què fa amb el què li ha tocat viure (que en certa manera és la nostra tasca). S’invisibilitza així la dimensió social de les causes de la pobresa, i fent-ho, se’n treu la responsabilitat tant de la resta de la societat com de les polítiques i institucions que la generen.

Estem dient llavors que darrera del model assistencialista i el desmantellament dels serveis públics hi ha una voluntat de no assumir responsabilitats?

Tant de bo fos només això.

L’ assistencialisme, com la resta de models d’atenció, respon a una ideologia concreta. En aquest cas, una ideologia d’una classe privilegiada a qui no interessen els drets socials pel conjunt de la població, donat que posa en joc els seus privilegis. Una classe privilegiada que no creu en els serveis públics, malgrat li ha interessat assumir-ne la gestió per a desmantellar-los. Un desmantellament orientat a afavorir els seus interessos en el sector privat (mútues mèdiques, plans de pensions, educació privada…), sovint transvasant-hi també fons públics.

Els darrers mesos en el nostre sector hem viscut nombrosos exemples d’aquest procés, com el Projecte Paidós que gestionarà Càrites, la cessió també a Càrites d’habitatges per a persones en risc d’exclusió malgrat la demanda no coberta de Pisos d’Emergència per part dels Serveis Socials municipals… O el finançament generalista de places de PQPI a centres privats des del Institut Municipal de Serveis Socials, que, en un atac de generositat sorprenent, assumeix competències d’altres quan té les seves sense resoldre.

Malgrat ens ho vulguin fer creure, aquest transvasament al sector privat no respon només a una política d’estalvi, sinó a un interès en potenciar un model voluntarista d’atenció social. A grans trets i sense voler ser simplistes, és als serveis públics on es gestiona la plasmació dels drets de la ciutadania, al sector privat es gestionen voluntats interessades.

A un altre nivell, aquestes polítiques, a més d’enriquir el sector privat afí, busquen la dependència econòmica de les entitats potencialment crítiques envers l’Administració, per tal de silenciar-les.

Per tots aquests motius, la gestió de la crisis al nostre sector suposa un atac frontal als principis identitaris de la nostra professió i a la justícia social que no hem de passar per alt.

Des del 2010 les treballadores/ors de serveis socials han estat inclosos dins l’organisme autònom Institut Municipal de Serveis Socials (des d’ara IMSS), de manera que separant l’organització de la matriu /Ajuntament de Barcelona , s’incorpora més complexitat i duplicitat organitzativa però també més formes d’ocultar i fer menys transparents aspectes clau de la gestió pública com la contractació i sobretot la subcontractació de personal.

La classe política davant la impotència de reformar unes administracions públiques massa jerarquitzades i burocratitzades i sobretot massa sotmeses als grans interessos privats o dels sectors més foscos de l’estat tira pel dret per desregular-les cada cop més i facilitar-ne la seva privatització paulatina o definitiva.